Si hom passeja pel campus de la Universitat de Harvard, a Cambridge (Massachusetts), toparà amb l’anomenada estàtua de les tres mentides, on hi diu: “John Harvard, fundador, 1638”. Se li diu la de les tres mentides, senzillament, perquè Harvard va ser fundada el 1636, John Harvard n’era el benefactor i no el fundador i perquè, de fet, l’estàtua representa un estudiant de finals del segle XIX, no John Harvard. Mentre em perdia, fa uns dies, entre els edificis d’aquesta famosa universitat i recordava l’escena de ‘The Social Network’ (David Fincher, 2010) on es parla d’aquesta curiosa obra d’art, no podia evitar pensar sobre la presència d’una estàtua mentidera en un lloc que bé podria ser considerat com l’Escola d’Atenes del nostre temps. Evidentment a causa del dèficit vocacional (estudiós del pensament polític), vaig anar a petar a la política i al paper que hi juguen les mentides.
No vaig poder evitar relacionar aquella mentida de marbre situada còmodament en un lloc públic de màxima importància amb la concepció de la política dels nord-americans. Amb totes les seves virtuts i defectes, la política nord-americana té quelcom de molt positiu: l’obsessió per mantenir el caràcter públic de la política, un caràcter que, quan es perd, allunya la política del seu mode de ser genuí. En altres paraules, la passió per la informació i el convenciment que, en mans dels ciutadans, aquesta pot acabar amb qualsevol mentida. Aquí als EUA, quan un ciutadà es presenta a un dels molts càrrecs públics electes (molts més que al nostre país), ha d’estar disposat a ser desmuntat com una construcció de Lego, corrent el risc que després, si alguna peça no encaixa, la persona no pugui ser muntada de nou com un candidat vàlid. Aquí hi entren la família, la història professional i personal de l’aspirant al càrrec, les opinions emeses en el passat sobre tota classe de temes, etc. Aquí no hi ha distinció entre el càrrec i la persona, perquè el caràcter de la persona és de fonamental importància a l’hora de desenvolupar el càrrec.
Aquesta manera de procedir té sovint l’efecte negatiu de convertir la política en un show digne d’una telenovel·la. Tanmateix, la causa d’aquesta desviació no és l’èmfasi –encertat- en el coneixement exhaustiu i públic dels candidats, sinó les males decisions d’aquells que trien què és i què no és notícia. Algú podria qüestionar, en aquest punt, la necessitat d’entrar en la vida privada, en l’escrutini del caràcter del candidat/a. I això ens situa de ple en els motius pels quals la democràcia representativa va ser establerta des de finals del segle XVIII. Al marge de les consideracions pràctiques –possibilitat de mobilitat en uns temps on les comunicacions no eren massa bones, capacitat de reunió del cos ciutadà, etc.-, una de les raons de la democràcia representativa va ser la voluntat de combinar la legítima sobirania popular amb el bon judici dels millors i més ben preparats d’una societat, les persones adequades per servir la república. El caràcter d’aquesta gent, d’aquesta elit que té l’honor de servir el bé comú, és naturalment important i, per tant, cal conèixer-lo al detall: no hi ha separació possible entre la persona i el representant del poble.
Avui dia, la democràcia representativa pateix una crisi de legitimitat profunda. Davant d’aquesta, hi ha qui proposa l’èmfasi en la democràcia popular o populista i l’eliminació de la representativitat. Però el problema no és la representativitat sinó aquells que ens representen. És just i és necessari que un país sigui governat per les persones més ben preparades que aquell país hagi estat capaç de parir. Han de ser aquestes i no unes altres. Això, combinat amb les reformes que acostin aquests representants als ciutadans (circumscripcions reduïdes, transparència, contacte directe ciutadà-representant) i que facin realment efectiva la igualtat d’oportunitats a l’hora d’accedir a la política, és un camí interessant per recórrer. Camí en cap cas oposat a trobar millors espais per a la reunió i deliberació ciutadana, sinó complementari. I tot plegat, en el marc d’una política el més transparent possible on el polític ho sigui vint-i-quatre hores i on no valguin les distincions entre allò personal i allò públic. El servei polític és quelcom prou important com perquè el caràcter del representant, la totalitat de la seva persona, sigui objecte de judici ciutadà.
La relació entre mentida i política és almenys tan antiga com la ‘República’ de Plató, però la combinació entre un compromís seriós amb el caràcter públic de la política i el compromís amb una democràcia representativa orientada al govern dels més ben preparats és un camí que caldria recórrer en aquests temps foscos de la “res publica”.
